Celebrem la diversitat lingüística

La condició humana

El nostre planeta està habitat per més de set mil milions d’habitants que, al seu torn parlen entre 6.000 i 7.000 llengües diferents. Algunes d’aquestes llengües, com l’anglès o el xinès, són parlades per milions de persones, mentre que d’altres només són utilitzades per uns milers o tan sols uns pocs parlants. De fet, el 96% de les llengües al món són parlades per només el 4% de la població. Els europeus sovint creuen que al seu continent es parlen un nombre excepcional de llengües, especialment comparat amb Amèrica del Nord o Austràlia. Tanmateix, únicament el 3% del total –225 llengües– són indígenes europees. La major part de les llengües del món es parlen en una zona àmplia a un costat i a l’altre de l’equador –al sud-est d’Àsia, Índia, Àfrica i Sud-amèrica–. Encara que molts europeus creuen que ser monolingüe és la norma, la realitat és que entre la meitat i dos terços de la població mundial són d’alguna manera bilingües, mentre que un nombre significatiu és plurilingüe. El plurilingüisme podria considerar-se com una condició més natural que el monolingüisme per a l’ésser humà.

La diversitat de llengües i cultures, com la biodiversitat, és considerada cada vegada més com una cosa positiva i bella. Cada idioma té la seva pròpia manera de veure el món i és producte de la seva pròpia història, totes les llengües tenen la seva identitat individual i el seu valor i totes són igualment adequades com a vehicles d’expressió per a les persones que les utilitzen. Les dades relatives a la velocitat a la qual la canalla aprèn a parlar mostren que no hi ha una llengua que sigui intrínsecament més difícil que una altra. 

L'ESTRUCTURA  DEL LLENGUATGE

El llenguatge és un sistema arbitrari de sons i símbols utilitzat amb finalitats diferents per un grup de persones amb la intenció de comunicar-se, expressar una identitat cultural, crear relacions socials i oferir una font de gaudi (per exemple, en literatura). Les llengües es diferencien entre si pels sons, la gramàtica, el vocabulari i la forma del discurs. No obstant això, les llengües són ens complexos i els seus sons vocals i consonants poden variar de menys d’una dotzena a més de cent. Les llengües europees tendeixen a rondar entre els 25 sons (com l’espanyol) a més de 60 (per exemple, l’irlandés). Els alfabets reflecteixen els sons amb diferent exactitud: alguns alfabets (p. ex. el gal·lés) són molt regulars a l’hora de simbolitzar els sons. Altres (p. ex. l’anglès) són molt irregulars. Pel que fa a la gramàtica, cada idioma inclou milers de regles de formació de paraules i construcció d’oracions. Cada llengua té un enorme vocabulari per a cobrir les necessitats dels seus usuaris –en el cas de les llengües europees, on el vocabulari científic i tècnic és molt ampli, el nombre de paraules i frases supera els 50.000–. Les paraules que coneixen però no utilitzen –el seu vocabulari passiu– és major. Les llengües vives i les cultures canvien constantment i les persones s’influeixen mútuament pel que fa a la seva manera de parlar i escriure. Els nous mitjans de comunicació, com ara Internet, ofereixen noves oportunitats de creixement. Les llengües estan en contacte constant i s’afecten de diverses maneres, especialment mitjançant l’adopció d’estrangerismes. L’anglès, per exemple, ha adoptat paraules de més de 350 llengües, i totes les llengües europees en l’actualitat fan servir paraules procedents d'aquesta llengua. 

ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE

La tasca d’aprendre una llengua materna es duu a terme durant els primers cinc anys de vida, encara que certes característiques del llenguatge (com ara l’adquisició de vocabulari) s’aprenen durant tota la vida. El llenguatge es desenvolupa en diferents etapes. Durant el primer any de vida, el bebé comença a produir una sèrie de sons dels quals emergeixen el ritme, l’entonació i finalment les vocals i les consonants. Les primeres paraules comprensibles arriben aproximadament el primer any de vida; durant el segon any apareixen les combinacions de dues paraules, i a poc a poc l’infant comença a enunciar frases de tres o quatre paraules. Els nens i nenes de tres i quatre anys utilitzen frases cada vegada més complexes i llargues. De fet, el vocabulari creix de les 50 paraules actives als 18 mesos, a diversos milers de paraules a l’edat de cinc anys. La llengua materna es descriu normalment com la primera llengua que un individu aprèn o la seva llengua primària, i es tracta de la llengua que millor coneixem, la que més utilitzem o la llengua amb la qual ens sentim més identificats. Algunes persones bilingües han après dues llengües de manera tan pròxima que els resulta impossible triar entre aquestes llengües en termes de “primera” o “segona” llengua. No obstant això, per a la majoria de les persones bilingües la distinció és més clara, ja que l’aprenentatge de la segona i de la tercera llengua té lloc a l’escola o més endavant. No hi ha un límit d’edat més enllà del qual sigui impossible aprendre una nova llengua. El bilingüisme és un fenomen complex. Un mite comú és la creença que les habilitats lingüístiques d’una persona bilingüe estan igualment desenvolupades en ambdues llengües. Una altra creença és que totes les persones bilingües tenen les mateixes habilitats. La veritat és que les persones bilingües presenten molts tipus de bilingüisme. Per exemple, alguns sonen com a parlants natius en les dues llengües; altres tenen un marcat accent estranger en una d’aquestes llengües. Alguns poden llegir bé en les dues llengües; altres poden fer-ho només en una. Alguns prefereixen escriure en una llengua però només són capaços de parlar en l’altra. El bilingüisme pot augmentar la possibilitat d’aprendre altres llengües amb èxit; aprendre un tercer idioma és més fàcil quan ja se n’ha après un segon. Segons els estudis, la capacitat de progrés de les persones bilingües podria ser més ràpida que la de les persones monolingües en certes àrees de desenvolupament cognitiu primerenc i les seves habilitats lingüístiques són més creatives en molts aspectes. Els bilingües tenen el gran avantatge de ser capaços de comunicar-se amb una gran varietat de persones. Com que estan exposats a dues o més cultures de manera molt pròxima, la seva habilitat pot ajudar-los a ser més sensibles a l’hora de comunicar-se i a voler superar les barreres culturals, així com a construir ponts entre persones de diferents orígens. Però també hi ha motius pràctics: les persones bilingües disposen d’un avantatge econòmic potencial, ja que tindran accés a un nombre més gran d’ocupacions. A més, les companyies multilingües tenen cada vegada més avantatge competitiu respecte a les monolingües en el mercat laboral. 

LES FAMILIES lingüístiques

Les llengües es relacionen les unes amb les altres com els membres d’una família. A causa dels seus orígens comuns, la majoria de les llengües a Europa poden agrupar-se en una gran família de llengües indoeuropees. Les famílies lingüístiques europees compostes per més llengües i més parlants són les famílies germànica, romànica i eslava. La família de llengües germàniques té una branca nord formada pel danés, el noruec, el suec, l’islandés i el feroés, així com una branca occidental, en la qual figuren l’alemany, el neerlandés, el frisó, l’anglés i el jiddisch. La família de llengües romàniques està composta pel romanés, l’italià, el cors, l’espanyol, el portugués, el català, l’occità, el francés, el romanx, el retoromànic i el sard. El rus, l’ucraïnés, el bielorús, el polonés, el serbi, el txec, l’eslovac, l’eslové, el serbi, el croat, el macedoni i el búlgar pertanyen a la família de les llengües eslaves. La família celta està composta per l’irlandés, el gaèlic escocés, el gal·lés i el bretó, i per alguns moviments per a la recuperació del còrnic i el manx. En la família de llengües bàltiques hi trobem el letó i el lituà. El grec, l’albanés i l’armeni són independents i el basc és un cas excepcional, ja que no pertany a cap família indoeuropea i se’n desconeixen els orígens. Altres famílies lingüístiques que compten amb membres a Europa són les llengües uralianes (al nord), el finés, l’estonià, l’hongarés, moltes de les llengües lapones, i altres llengües parlades a la part nord de la Federació Russa, com l’ingrià o el carelià. Al sud-est trobem representants de la família de llengües altaiques com el turc i l’àzeri. Les llengües del Caucas es parlen en una àrea relativament menuda i compacta entre el Mar Negre i el Mar Caspi i inclouen uns 40 membres, entre els quals es troba el georgià i l’abkhaz. La família afroasiàtica està composta pel maltés, l’hebreu i el berber. En aquestes llengües el nombre de signes és reduït. La major part de les llengües fan ús de l’alfabet romà (o llatí), tot i que el rus i altres llengües eslaves se serveixen de l’alfabet ciríl·lic. El grec, el jiddisch, l’armeni i el georgià disposen del seu propi alfabet. Les llengües no europees utilitzades àmpliament al territori europeu inclouen l’àrab, el xinés i l’hindi, cada un dels quals té el seu propi sistema d’escriptura. 

lES llengües d’Europa

Encara que s’han obtingut diferents estimacions, se sap que hi ha aproximadament 225 llengües autòctones a Europa. Les cinc més parlades segons nombre de parlants natius són el rus, l’alemany, l’anglès, el francés i l’italià. Tanmateix, la majoria dels països europeus operen de manera rutinària amb diverses llengües. Les excepcions són poques, estats com Liechtenstein o la Santa Seu (el Vaticà), i fins i tot en aquests llocs hi ha un ús significatiu de segones llengües. Els 49 estats que formen part del Conveni Cultural Europeu fan ús de 42 llengües oficials o nacionals i moltes atorguen un estatus especial a altres llengües. En la majoria dels països es parla per tradició alguna llengua minoritària o regional. La Federació Russa té el nombre més elevat de llengües en un mateix territori; el nombre varia de les 130 a les 200 depenent del criteri. Algunes llengües regionals i minoritàries han obtingut l’estatus de llengües oficials a les regions on es parlen, com és el cas del basc, el català i el gallec a Espanya. El gal·lés està protegit per una sèrie de drets lingüístics al Regne Unit, com el frisó als Països Baixos i les llengües sami a Noruega, Suècia i Finlàndia. A causa de l’influx d’emigrants i refugiats procedents de tot el món, Europa és cada vegada més multilingüe. A Londres, per exemple, es parlen més de 300 llengües. En altres ciutats més grans i especialment a Europa occidental, el nombre de llengües maternes parlades entre la població escolaritzada varia entre les 100 i les 200. Les llengües més esteses inclouen l’àrab, el berber, el turc, el kurd, l’hindi, el panjabi i el xinés. No obstant això, moltes d’aquestes llengües són parlades per minories i el seu futur es veu amenaçat, per la qual cosa la interacció diària informal entre pares i fills és crucial perquè puguin sobreviure. Els experts estimen que durant aquest segle, almenys la meitat de les llengües del món, o fins i tot més, s’extingiran. Una llengua pot desaparéixer per complet en dues generacions si no es transmet de pares a fills. Les raons per les quals una llengua desapareix són múltiples, incloent-hi la destrucció física (crisi mediambiental i malaltia) d’una comunitat o el seu hàbitat, antagonisme actiu de grups polítics i –la causa més comuna– dominació econòmica i cultural de llengües més poderoses i prestigioses.

Independentment de la causa, el resultat és el mateix: la humanitat perd un recurs únic. Per aquesta raó el treball del Consell d’Europa va donar lloc l’any 1998 a dos importants instruments internacionals. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries està firmada per 22* estats membres, i el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, està firmat per 39* estats membres. La importància d’aquests tractats rau en la protecció i promoció de la riquesa lingüística d’Europa (*ratificacions l’any 2007). En el segle XXI tots els ciutadans europeus viuen en un entorn multilingüe, és a dir, es troben diàriament diferents llengües en l’autobús o en el tren, en la televisió, en la ràdio o els diaris, fins i tot en els ingredients d’un producte en el supermercat. Per això, és necessari augmentar el coneixement popular i l’enteniment de la diversitat de llengües a Europa, així com els factors que afecten el seu manteniment i creixement. És necessari també generar més interés i despertar la curiositat per les llengües, i també promoure la tolerància lingüística a les nacions i entre aquestes. Aquests eren només alguns dels objectius del Dia Europeu de les Llengües el 2001, organitzat pel Consell d’Europa i la Unió Europea. Vespres de l’esdeveniment de clausura de l’any, el Comité de Ministres del Consell d’Europa va decidir que el Dia Europeu de les llengües se celebraria el 26 de setembre de cada any amb objectius semblants als d’aquell any.