Aprèn més sobre la llengua de signes

En aquest camp d’estudis, l’ús d’una lletra S majúscula en la paraula Sord denota pertinença a la Comunitat de Sords i lús d’una llengua de signes com a primera llengua o d’ús preferent. L’ús d’una s minúscula en la paraula sord fa referència a persones que pateixen una pèrdua auditiva diagnosticada, però que poden no considerar-se membres de la Comunitat de Sords i potser no utilitzen una llengua de signes (vegeu “Signed Languages in Education in Europe –a preliminary exploration“, Lorraine LLIGSON, Dublín. Consell d’Europa. 2006).

No. Els fills de persones sordes sovint aprenen la llengua de signes; la llengua de signes nativa dels pares serà la seuva primera llengua, abans que qualsevol altra llengua oral. A més, els pares i els germans dels nens i enens sords aprendran la llengua de signes per a facilitar la comunicació. També hi ha persones que aprenen la llengua de signes en el temps lliure perquè tenen amics que la utilitzen, perquè volen convertir-se en intèrprets o perquè simplement estan interessats a aprendre-la.

No. Hi ha moltes varietats. Fins i tot hi pot haver-hi més d’una llengua de signes en un país, tal com passa amb les llengües orals. Per exemple, a Bèlgica s’utilitzen dues llengües de signes (la llengua de signes belga francòfona i la llengua de signes flamenca) o a Espanya (la llengua de signes espanyola i la catalana). A més, hi ha diferents llengües de signes en països on es parla el mateix idioma, com és el cas del Regne Unit i Irlanda. Això es deu a una evolució històrica que difereix de les llengües orals.

Si, les llengües de signes pertanyen a famílies. Per exemple, la llengua de signe austríaca o la neerlandesa són més fàcils d’entendre per a algú que sap llengua de signes alemanya que per a algú que sap llengua de signes italiana. En contrast, la britànica és molt diferent de qualsevol altra llengua de signes europea i tan sols es relaciona amb l’australiana.

Hi ha un sistema de comunicació internacional anomenat sistema de senyals internacionals (SSI). Sovint s’utilitza en conferències internacionals i reunions amb participants que no comparteixen una llengua de signes comuna. Aquesta llengua auxiliar és utilitzada com a llengua franca entre usuaris de llengua de signes de diferents països, així com en converses espontànies. Tanmateix, no és possible comparar-la amb l’esperanto, ja que aquest sistema no és una llengua en si. No disposa d’una gramàtica ni un lèxic, una gran part de l’esperanto es compon de gestos que tenen significat únicament dins d’un context i fa ús del vocabulari procedent de la llengua materna de l’usuari. Això significa que els signes s’expliquen i que sovint s’utilitza més d’un signe per a descriure un concepte a fi d’assegurar la claredat.

No. Són llengües completament desenvolupades amb la seva pròpia gramàtica i sintaxi. Tal com ocorre en qualsevol llengua, hi ha frases fetes difícils de traduir i certes paraules/signes que no tenen una traducció literal en una altra llengua (de signes).

Això és difícil de respondre. No hi ha estadístiques fiables en els estats membres. S’estima que en la Unió Europea hi ha 750.000 usuaris de llengua de signes. De mitjana, les persones que utilitzen la llengua de signes són aproximadament el 0,1 % de la població de qualsevol país, sense incloure-hi les persones que aprenen la llengua de signes com a segona llengua o fills de pares sords o altres membres de la família. A Finlàndia hi ha aproximadament 5.000 usuaris de LS; a França, 100.000, i a Romania, de 20.000 a 30.000.

El Ministeri d’Educació francès va preparar una adaptació d’algunes parts del Marc (la versió francesa) per a llengua de signes francesa, en particular els nivells comuns de referència i els descriptors.